Articular històricament el passat no significa coneixer-lo “tal i com va ser en concret”, sinó més aviat ensenyorir-se d'un record semblant al que brilla en un instant de perill (...)
El do d'atiar el passat amb l'espurna de l'esperança sols toca en sort a l'historiògraf perfectament convençut que, si l'enemic triomfa, ni tan sols els morts estaran segurs. I aquest enemic mai no ha deixat de triomfar”
Walter Benjamin
Tesi VI “Sobre el concepte d'història”
I
El 1940, “la mitjanit del segle” (Victor Serge), el perill era el feixisme: això ho van saber bé Benjamin i els perdedors i perdedores de la guerra civil espanyola. Però després, durant la llarga nit franquista i la tímida transició, el perill es va traduir en oblit calculat, pacte de silenci. Els morts no van restar-hi segurs, i molts no van arribar ni a tenir nom.
Nogensmenys, a la presó de dones de les Corts, com a tantes d'altres presons d'Espanya, en aquella mitjanit del segle va brillar una espurna d'esperança. Aquest és el record del que volem ensenyorir-nos.
II
Partim de la impossibilitat de reconstruir el passat. La nostra intenció és de construir una interpretació històrica sobre l'existència d'una presó de dones que ja no existeix, però que va marcar milers de vides.
La presó femenina de les Corts mai no va ser un lloc de memòria. Encara avui, a l'edifici que ocupa l'antic solar, el Corte Inglés de Diagonal de Barcelona, cap placa no recorda aquell obscur i perllongat passat que va abastar unes quantes dècades. La memòria d'aquella presó va ocupar, no obstant això, des del tancament l'any 1955, un lloc intangible dins el record i el cor de les preses que van habitar-hi.
El fet que les supervivents fossin dones va fer que s'espessís al seu voltant aquest mur de silenci, víctimes del triple estigma social al qual s'enfrontava tota excarcerada política durant el franquisme i la transició, en la mesura que roja, ex-presa i dona.
III
Si el silenci institucional sobre aquells fets va durar fins a temps molt recents, aquelles antigues preses polítiques van contar el seu record als qui les van voler escolat. Una d'elles, Tomasa Cuevas, es va preocupar àdhuc de recollir els testimonis d'antigues companyes i publicar-ne un llibre. Va ser un text modest, d'escassa difusió. Eren els primers anys vuitanta: cap institució oficial no es va molestar a difondre'l.
Mentrestant, les antigues preses van seguir parlant. Així va ser fins que l'any 2002 un estudi capdavanter, el de Ricard Vinyes, es va ocupar per primera vegada de historiar allò que va succeir a les Corts. La memòria s'havia avançat a la història. D'alguna manera, li havia mostrat el camí.
IV
Com a constructo històric, sotmès a les regles de la historiografia, presodelescorts.org parteix d'un impuls declaradament subjectiu i de natura ètic-política: sumar-se al procés de record col·lectiu, lligar una estreta aliança entre la història i la memòria de les preses de la Barcelona franquista, navegar per la seva ambigua partió.
La vocació és pedagògica. Aspira a una socialització del coneixement històric i dels materials dels quals se serveix: records transmesos per les recluses i els familiars, fotografies de l'època, documents escrits a la presó. Vet aquí el format triat: una pàgina web que pugui ser consultada per qualsevol i des de qualsevol lloc, des d'historiadors i docents fins a associacions i persones interessades en el coneixement de la memòria i de la història.
V
Com a text d'interpretació històrica abocat a la xarxa i en contínua construcció, presodelescorts.org treballa amb tres tipus de materials: les veus, les imatges i els papers, és a dir, els testimonis de les antigues preses, les fotografies de l'època i els documents escrits. Fonts orals, visuals i escrites. Però per poder extreure'n el màxim profit, o millor dit, per convertir les veus, les imatges i els papers en fonts històriques, hom necessita una contextualització, una explicació i una crítica prèvies.
Un testimoni oral, transcrit o no, sols se transforma en font oral a partir de l'encontre amb la història a través d'un procés explicatiu. Vet aquí les necessàries introduccions i les anotacions al peu en cadascun dels testimonis aplegats de les antigues preses.
El mateix passa amb les fotografies. Una imatge de la presó de les Corts dels anys quaranta sols adquireix la màxima eloqüència si és explicada a peu de foto o amb una introducció adient: la descripció de la imatge, el context, la manera o les finalitats amb què la imatge va ser feta en el seu moment. Sols llavors podem parlar d'una font històrica visual. Quant als documents escrits, una vegada descartada la possibilitat de l'abocament exhaustiu a la xarxa, el nostre treball s'ha centrat en la descripció, resum, anàlisi crític, interpretació i explicació dels aspectes que hem considerat més destacats.
VI
Un breu apunt sobre els testimonis recollits en aquesta web. Quant a la rememoració de situacions històriques traumàtiques ja llunyanes, alguns autors han parlat de postmemòria, enlloc de memòria. Com bé ha assenyalat Julio Llamazares en relació a l'anomenada recuperació de la memòria història al nostre país -sempre fent esment de les èpoques republicanes i de la primera post-guerra, no pas de les posteriors etapes històriques- el temps de la memòria ja ha passat. La majoria dels testimonis de la primera etapa de la repressió franquista ja no són entre nosaltres, amb la qual cosa, al nostre parer, s'imposa un enfocament metodològic particular.
En presodelescorts.org, el nostre esforç s'ha centrat més en la recopilació dels testimonis ja conservats que en la realització de noves entrevistes. Testimonis dipositats en arxius orals, entrevistes transcrites en textos de difícil localització o enregistrades en cintes magnetofòniques que dormen dins les caixes de cartró d'historiadors o docents, per fer servir l'afortunada expressió de l'historiador i arxiver Javier Tébar. La qual cosa remet al caràcter de continua construcció d'aquest projecte, especialment depenent del concurs del lector o lectora que decideixi enriquir el nostre corpus oral amb testimonis desconeguts, suggerir correccions o col·laborar amb noves dades o idees.
VII
Hem procurar d'acarar les fonts, i per això el format d'una web on hom pugui saltar amb un senzill clic d'un testimoni al comentari d'un document o a una imatge, ens ha semblat especialment adient. Atès que els materials de presodelescorts.org pertanyen a tres naturaleses diferents -veu, imatge, paper- el procés es desenvolupa en forma de triangulació: com el d'un navegant en l'esforç per orientar-se definint la situació i el rumb.
El resultat cercat no és altre que un diàleg constant entre fonts orals, escrites i visuals que a l'espai de la web adquireix un marc privilegiat, molt més àgil i interdisciplinar que un catàleg de fotografies, un corpus d'entrevistes o un llibre d'història.
VIII
La mirada de les preses polítiques, reflectides en els testimonis, ajuda a revelar allò que callen o dissimulen la resta de fonts. Si els textos documentals reflecteixen la mirada de les autoritats gestores de la presó, els relats de les dones represaliades llancen llum sobre la seva cara oculta i descriuen, més enllà del llenguatge formal i codificat, la quotidianitat de la presó, el sofriment diari i les diverses formes de resistència. Si les fonts visuals oficials projecten una imatge idíl·lica de la presó, els relats dels protagonistes desfan l'engany.
Però com la resta de fonts, els testimonis orals estan subjectes a la crítica. S'imposa primer la comparança entre els diferents testimonis que narren un mateix succés. En una fase posterior es fa necessària la triangulació o acarament amb la resta de fonts documentals. Només així és possible de culminar el procés perseguit de construcció -que no reconstrucció- del passat: aquest constructo contínuament elaborat des del present que anomenem història. I sempre amb l'auxili i el diàleg constant de la memòria, quan es tracta d'esdeveniments els testimonis dels quals encara continuen entre nosaltres o que, abans de desaparèixer, ens han llegat el seu relat.
Aquesta és, comptat i debatut, la metodologia que ha presidit la nostra voluntat d'ensenyorir-nos d'un record, d'un entre milions. Perquè, com deia Benjamin, ni els vius ni els morts mai no estaran segurs, sempre lliurats a l'atzar de cada present.