La història de la instal·lació d'aquesta placa per part de las autoritats municipals del districte té el seu interès, ja que revela els vicis i defectes de una política pública de la memòria a escala urbana.
Tot va començar amb l’anunci per al dijous 26 de novembre de 2009 del descobriment d’una placa en record de la presó de dones de Les Corts, a les 17.30 h. de la tarda, en el marc dels actes de commemoració del Dia internacional de la No Violència contra les Dones.
Dos problemes presentava, tanmateix, la iniciativa. El primer era el caràcter unilateral i la falta de coordinació amb altres actors, tant del món associatiu veïnal o memorial com de l’oficial, com el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, que estava interessat en senyalitzar degudament l’ espai de l’antiga presó.
D'altra banda, el text de la placa obviava tota referència a la dictadura franquista, la que va presidir la major part de la història de l’establiment: 16 anys. Sembla que el text havia estat consensuat amb el propietari del mur on es va instal·lar la placa –El Corte Inglés- que va preferir “no ferir susceptibilitats”. Un poderós agent privat per tant, condicionava un exercici de memòria pública institucional des de dalt.
El resultat va ser una allau de crítiques –manifest de l’Associació de Ex-presos Polítics, protestes dels responsables del Memorial Democràtic- que van portar a la discreta retirada de la iniciativa, sense cap explicació, per part de l’autoritat municipal.
Va ser tanmateix, una maniobra temporal, ja que prop d’un any després, l’1 d’octubre de 2010, la regidora del districte va procedir al descobriment de la placa,descobriment de la placa, aquesta vegada en el marc de la festa major. La placa original, amb el mateix text, va ser instal·lada al lloc prefixat i a una altura tan elevada que en dificultava enormement la lectura.
Interessant al respecte va ser el comentari de Llibertat Canela, filla de Francisca Conejero, que va ingressar a Les Corts l’abril de 1939. Llibertat, que també feia molt que demanava una placa digna va declarar: “Per a mi, [la placa] és petita. per diuen que millor poc que res".
La "petita placa" no va resoldre, per tant, la dimensió memorial a l'espai de la presó desapareguda, tot i que existia una demanda manifestada en la quantitat de persones que van acudir a l'acte.
Passat el temps, podem entendre aquella primera placa com un element significatiu tant per allò que deia com per allò que amagava (un passat incòmode). Però, sobre tot, perquè donava la pauta de com no s’havien de fer les coses: no des de dalt, sinó des de baix, a partir del concurs més ampli possible dels agents socials implicats.
