La darrera afusellada

1940 novembre

Inés Giménez Lumbreras havia estat una de les acusades i sentenciades pel judici i execució de Carmen Tronchoni l’any 1938. La militant del PSUC Isabel Vicente, que va ingressar a Les Corts el 1940, recordava haver coincidit amb una “falangista” que va ser executada aquell mateix any per, segons havia sentit dir, haver denunciat  Carmen Tronchoni. 

La versió oral del cas havia quedat tan deformada que el que Isabel va sentir dir va ser que la primera –una tal “Blanca”, en realitat Inés-  havia denunciat Carmen  per espionatge “perquè les dues s’ havien enamorat d’ un comandant roig”.  

 

La veritat, fos la que fos –queda el dubte de si Inés va ser o no manipulada pel Servei d’ Investigació Militar (SIM) – va quedar així mistificada en un relat patriarcal en el que les dues haurien actuat en funció d’ un home, reduïdes a simples competidores amoroses.

Inés va poder acomiadar-se de la seva mare i de la seva filla Hortensia en una carta de capella que ha sobreviscut fins avui. 

 

Segons el padró municipal, a finals de 1940 hi havia 950 recluses amuntegades a Les Corts. La gran congestió de l’any anterior s’ havia produït tant per la detenció de dones residents a la localitat com pels trasllats de preses de les diferents presons de partit de la província, com Badalona, Manresa, Terrassa, Berga, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Mataró, Granollers i altres localitats.

A partir de l’estiu de 1939 la presó provincial va començar a convertir-se també en una presó de pas. Isabel Vicente recordava una rutina en la que, de matinada, solien arribar nombroses expedicions de preses ja condemnades de tots els racons d’ Espanya, de camí a presons centrals o de compliment de pena com Girona, Amorebieta (Bizkaia), Saturrarán (Gipuzkoa) o Palma de Mallorca.

Una d’ elles va ser la jove socialista madrilenya Ángeles García-Madrid, que l’estiu de 1940 va recalar durant tres mesos a Les Corts de camí a la presó central de Girona.

L’ escriptora Maria Luz Morales Godoy, la primera directora d’ un diari a Espanya –La Vanguardia, de l’ agost de 1936 a principis de 1937-, va ser empresonada al febrer de 1940.

Ni la seva delicada salut ni els nombrosos avals aconseguits –entre altres, el de Carlos Godó, el propietari del diari, o els falangistes Félix Ros  Luis Santamarina- li van evitar un llarg mes de presó provisional. Solament al març de 1942 es va donar per acabada la seva declaració de responsabilitat.

 

Fuentes: 

ARXIU MUNICIPAL ADMINISTRATIU. Padrón de Barcelona. Distrito III, Barrio 16, Sección 51, Molinos 11;  ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (ANC),  Fons 200, Centre Penitenciari de Dones de Barcelona (CPDB), Llibre de registre de filiacions, UC 6555; ARCHIVO DEL TRIBUNAL MILITAR TERRITORIAL TERCERO DE BARCELONA (ATMT3). Sumaríssim d'urgència, 6965; Diligencias previas 3921, NL. 19006/990.

FABRE, J. y HUERTAS CLAVERIA, J.M. (1977): “Conversa amb Isabel Vicente. Una vida a la Sedeta i a la presó”, en L’Avenç, 20, pp. 11-16;  MARTORELL TRONCHONI, D. (2008): “Carrers de Picassent amb nom propri: carrer de Carmen Tronchoni”, en Festes Majors, Ajuntament de Picassent, pp. 20-33; CORBALÁN GIL, J. (2008): Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956). Valls; HERNÁNDEZ HOLGADO, F. (2011): La prisión militante. Las cárceles franquistas de mujeres de Barcelona y Madrid (1939-1945), Universidad Complutense de Madrid, Tesis Doctoral.