Soledad Real tenia vint-i-quatre anys quan va ingressar a la presó de les Corts. Pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). A Les Corts hi va ingressar juntament amb set companyes més: les germanes Cinta i Dolors Brugalada, Isabel Imbert, María Antonia Madueño, Julia Chantrero, Clara Pueyo i Leonor Zalabardo. Allà hi va romandre fins l’estiu del 1943, que la van traslladar a la presó central de Ventas (Madrid).

El 1944 fou jutjada i condemnada a trenta anys de presó, dels quals en va complir setze. A més de les Corts i Ventas, va conèixer les presons de Torrero (Saragossa), Màlaga, Segòvia i Alcalá de Henares, de la qual en va sortir desterrada el 1957, amb la prohibició expressa de tornar a Barcelona y província.

Sole va reconstruir la seva vida al barri del Lucero de Madrid, en companyia del seu marit Francisco Rebato, que també havia patit una llarga condemna de presó. Va a tenir una participación molt activa al moviment veïnal i associatiu, sobre tot a l'Asociación de Mujeres d'aquell barri.

L'any 1999, Sole es va presentar com a candidata al Parlament Europeu pel Partit Feminista. Va passar els darrers anys de la vida a la seva ciutat nadiua, Barcelona, on va morir la matinada del 6 de febrer de 2007.

Aquest mateix any, la banda LABOCA va compondre una sèrie de temes de música hiphop a partir de testimonis de dones empresonades a Les Corts, entre ells el de Sole (Les Corts.1941), treballant amb acords de les cançons i coples més populares de les dues èpoques, com Tatuaje.

El 2009, la Fundació Pere Ardiaca del Partit Comunista de Catalunya va honrar la seva memòria amb un llibre col.lectiu i un documental, disponibles en línia: Las Ventanas de Soledad Real.